JA slide show
Select Language
Catalan English French German Greek Hebrew Italian Portuguese Spanish
Usuaris connectats
Tenim 6 visitants en línia
Cercador
Galeries de fotos

ENS ADHERIM AL MANIFEST

Davant la mort de centenars, milers de persones, a la Mediterrània, ara i durant tot l’any, la Coordinadora d’ONG Solidàriesvol expressar la seva indignació i tristesa pel fracàs de les polítiques migratòries i el seu enfoc “utilitarista”, i la seva decepció davant la lentitud amb que la classe política europea afronta un repte que hauria de considerar prioritari. En aquest sentit manifestem que:

- Quan parlem del drama de la Mediterrània, estem parlant d’un drama humanitari que, més enllà de les esfereïdores xifres, mostra un vergonyós ventall de vulneracions dels drets humans. Parlem d’homes, de dones, de nens i nenes que estan fugint de la misèria o dels conflictes actius a les seves terres. Hem de revisar i humanitzar les polítiques migratòries i Europa ha de recuperar el seu lideratge com a “vetlladora” dels drets fonamentals de totes les persones.

-Moltes de les persones que han mort ofegades haurien de quedar emparades per la legislació i els tractats internacionals signats pels països europeus. La realitat ens mostra, però, una regressió en l'aplicació dels drets  humans, la prevalença de les tesis mercantilistes, l'aturada en les polítiques de cooperació  i solidaritat, que ha condemnat als països més desvaforits a no poder enfrontar-se a la pobresa. Tot plegat aboca a milers de persones a les pasteres, intentant aconseguir l’emparament que saben que no tenen garantit per la via ordinària.

-  Cal invertir, ja mateix, en treballar sobre les causes que provoquen tanta desesperació als països del Sud: és imprescindible treballar per a les persones, per reduir les desigualtats  i per fomentar la pau a nivell mundial, com a única via per frenar les morts a la Mediterrània i d’altres llocs del planeta. I cal que la ciutadania exigeixi als polítics que treballin per la justícia global, la cooperació entre els pobles i el respecte als drets humans aquí i arreu.

-La Unió Europea ha de recollir els recursos necessaris per articular una política de salvament i acollida capdavantera, que posi fi a la mort anunciada de tantes i tantes vides. En els últims anys, l'Estat Espanyol ha destinat gairebé 290 milions d'euros a segellar les fronteres espanyoles i menys de 10, a l'acolliment de persones refugiades. Els recursos hi són. No volem excuses!

- Els mitjans de comunicació i la classe política insisteixen en parlar de les màfies que hi intervenen, obviant els problemes que són l’origen d’aquests “viatges” mortals i dels quals els països occidentals en són art i part: l’espoli dels recursos i el manteniment de governs corruptes al continent africà, el finançament de les guerres de Líbia i Síria, la inestabilitat a Egipte....

Exigim responsabilitats a nivell estatal i a nivell Europeu. Aquestes morts no són fruit de la fatalitat ni de la incapacitat dels estats. Les polítiques migratòries d’Europa han fracassat i la Mediterrània n’és una prova clara, un mirall incòmode de la crueltat del neoliberalisme a escala global. La UE no pot reduir les polítiques migratòries a un problema de seguretat sinó que cal afrontar-lo com el que és: un drama humanitari d’enormes i variables dimensions i causes, que no ens són alienes.

-Igualment, volem manifestar el nostre agraïment i suport cap totes les persones -d’ONG, personal de salvament marítim i ciutadania de la regió-, que davant el drama, no dubten que el més important és salvar vides.

Comarques gironines, 22 d'abril de 2015

 

Francesc Torralba

President del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa

Data: 24-03-15 (Auditori Josep Irla de la Generalitat de Catalunya)

 

Introducció de la ponència

El contingut de la ponència es va basar fonamentalment en explicar el contingut del primer document del Consell Assessor de la Diversitat Religiosa, anomenat “La diversitat religiosa en les societats obertes. Criteris de discerniment”. Aquest document té la finalitat de facilitar la gestió de la diversitat existent a Catalunya.

Els fluxos migratoris, degut a la situació geogràfica, són de sud a nord i d’Ests a Oest, per tant, Catalunya degut a la seva geolocalització sempre serà un país d’acollida, al estar situada al mig.

La diversitat religiosa s’ha d’entendre com una oportunitat per incrementar la riquesa cultural d’un país, en un marc d’una societat cosmopolita. A nivell de gestió pública s’ha de garantir el dret de llibertat religiosa i el manteniment de la cohesió social.

Cal anar en compte amb els diagnòstics de la realitat sobre la diversitat religiosa, ja que “patrifiquen” una situació que en realitat es canviant. Pe tant, fàcilment els diagnòstics queden ràpidament obsolets. Cal renovar i actualitzar el diagnòstics. A més, resulta complex fer un diagnòstic d’allò que no es tangible (les creences). Aquestes creences es poden exterioritzar o portar-se des de la intimitat.

 

On són amb relació a la diversitat religiosa?

No tenim una societat hegemònica, ha canviat el paisatge humà, a Catalunya es detecta un creixement de la pluralitat, entre d’altres religiosa. La diversitat no és un fenomen nou, Catalunya no ha estat mai homogènia. Durant molt de temps la diversitat religiosa ha estat menystinguda, ocultada, no reconeguda, humiliada. La diversitat s’ha d’entendre des de l’oportunitat, una visió contrària a la diversitat resulta un pensament retrògrada i de conreu de la por.  Cal conviure amb la diversitat (viure junts) i no coexistir (auto aguantar-se, suportar-se...)

És important aconseguir un equilibri entre el reconeixement de la diversitat i garanteixi la llibertat individual i col·lectiva ( a l’escola, els serveis socials, sanitaris, a la feina...). El que diferència un col.lectiu d’un altre, en molts casos són aspectes intangibles (creences, valors, maneres d’entendre la vida, concepcions diferents respecte a les relacions de parella, la mort...).

 

 

 

Perquè som on som a nivell de diversitat religiosa?

El fet de viure en una societat on la llibertat és un dels valors fonamentals, no és fàcil de gestionar davant de la diversitat.  D’altra banda una societat oberta és un indicador de la grandesa d’una societat. La protecció del nostre país és fonamental davant d’una societat oberta, per tant, amb certes vulnerabilitats pel fet de ser oberta. La diversitat religiosa és una gran oportunitat, d’altra banda, cal prevenir les diferències de valors i d’interessos entre els diferents col.lectius.

 

Actituds davant la diversitat religiosa?

  • El respecte cap a l’altre. No vist com la indiferència, o la ingerència cap a la vida de l’altre. Cal entendre el respecte des d’una virtut, un valor de respecte mutu i de mirada atenta cap a l’altre. El respecte ha de ser mutu “deixo que l’altre sigui el que és i ell deixa que jo sigui el que soc. Un exemple contrari a aquesta actitud seria la utilitzada en les colonitzacions.

  • La mutua coneixença. No conèixer només a través dels tòpics, prejudicis. Cal cercar pretextos per poder fer la mútua coneixença. Tendim a ser “endogàmics” fer el mateix amb les mateixos. Aquesta forma d’obrar ens aporta confort, ja que ho coneixem. “Trepitgem el que està trillat i apagat”. Cal la deconstrucció de murs invisibles “prejudicis”. Vivim de prejudicis que generació rere generació anem transmetent de forma acrítica. Per tant, anem construint murs difícils destruir.

  • Identificació dels deures compartits. Si és reinvindiquen drets s’han d’assumir deures. Cal fer pedagogia dels deures amb nous ciutadans.

  • Crítica a qualsevol manifestació de fonamentalisme, fanatisme. El valor en el que s’han de fundar qualsevol col·lectiu és amb la pau. Només amb aquest principi es pot forjar la convivència. La forma per curar el fanatisme és l’educació, viatjar...

     

El paper dels mitjans de comunicació

Els mitjans tenen una gran responsabilitat per evitar deformacions en la percepció, creació d’estereotips... Cal que informin amb veracitat i tractin amb respecte la diversitat religiosa. Malauradament la majoria de la ciutadania es forma una imatge o coneix els diferents col.lectius a través dels mitjans de comunicació.

 

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA QUARESMA 2015

«Enfortiu els vostres cors» (Jm 5,8)

Benvolguts germans i germanes,

La Quaresma és un temps de renovació per a l’Església, per a les comunitats i per a cada creient. Però sobretot és un «temps de gràcia» (cf. 2Co 6,2). Déu no ens demana res que no ens hagi donat abans: «Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres» (1Jn 4,19). Ell no és indiferent a nosaltres. Està interessat en cada un de nosaltres, ens coneix pel nostre nom, ens cuida i ens cerca quan el deixem. Cada un de nosaltres li interessa; el seu amor li impedeix ser indiferent a allò que ens passa. Però passa que quan estem bé i ens sentim a gust, ens oblidem dels altres (quelcom que Déu Pare no fa mai), no ens interessen els seus problemes, ni els seus sofriments, ni les injustícies que pateixen… Llavors el nostre cor cau en la indiferència: jo estic relativament bé i a gust, i m’oblido dels qui no estan bé. Aquesta actitud egoista, d’indiferència, té un abast, avui, d’una dimensió mundial, fins a tal punt que podem parlar d’una globalització de la indiferència. Es tracta d’un malestar que hem d’afrontar com a cristians.

Quan el poble de Déu es converteix al seu amor, troba les respostes a les preguntes que la història li planteja contínuament. Un dels desafiaments més urgents sobre els que vull detenir-me en aquest Missatge és el de la globalització de la indiferència.

La indiferència vers el proïsme i vers Déu és una temptació real també per als cristians. Per això necessitem sentir cada Quaresma el crit dels profetes que aixequen la seva veu i ens desperten.

Déu no és indiferent al món, sinó que l’estima fins al punt de donar el seu Fill per la salvació de cada home. En l’encarnació, en la vida terrenal, en la mort i resurrecció del Fill de Déu, s’obre definitivament la porta entre Déu i l’home, entre el cel i la terra. I l’Església és com la mà que manté oberta aquesta porta mitjançant la proclamació de la Paraula, la celebració dels sagraments, el testimoniatge de la fe que actua per la caritat (cf. Ga 5,6). Malgrat això, el món tendeix a tancar-se en ell mateix i a tancar la porta a través de la qual Déu entra en el món i el món en ell. Així la mà, que és l’Església, mai no s’ha de sorprendre si és rebutjada, aixafada, ferida.

El poble de Déu, per tant, té necessitat de renovació, per a no ser indiferent i per a no tancar-se en ell mateix. Voldria proposar-vos tres passatges per a meditar sobre aquesta renovació.

1. «Quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell» (1Co 12,26) – L’Església

La caritat de Déu que trenca aquell tancament mortal de la indiferència en nosaltres mateixos, ens l’ofereix l’Església amb els seus ensenyaments i, sobretot, amb el seu testimoniatge. Però només es pot testimoniar allò que abans s’ha experimentat. El cristià és aquell que permet que Déu el revesteixi de la seva bondat i misericòrdia, que el revesteixi de Crist, per arribar a ser com ell, servent de Déu i dels homes. Ens ho recorda la litúrgia del Dijous Sant amb el ritu del lavatori dels peus. Pere no volia que Jesús li rentés els peus, però després va entendre que Jesús no volia ser només un exemple de com hem de rentar-nos els peus els uns als altres. Aquest servei només el pot fer qui abans s’ha deixat rentar els peus per Crist. Només aquests tenen «part» amb ell (Jn 13,8) i així poden servir l’home.

La Quaresma és un temps propici per a deixar-nos servir per Crist i així arribar a ser com ell. Això passa quan escoltem la Paraula de Déu i quan rebem els sagraments, en particular l’eucaristia. En ella ens convertim en allò que rebem: el cos de Crist. En ell no hi ha lloc per a la indiferència, que tan sovint sembla tenir tant de poder en els nostres cors. Qui és de Crist pertany a un sol cos i en ell no s’és indiferent davant els altres. «Quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell» (1Co 12,26)

L’Església és communio sanctorum perquè en ella hi participen els sants, però també perquè és comunió de coses santes: l’amor de Déu que es va revelar en Crist i tots els seus dons. Entre aquests hi ha també la resposta dels qui es deixen tocar per aquest amor. En aquesta comunió dels sants i en aquesta participació en les coses santes, ningú no té per a un mateix, sinó que allò que té és per a tots. I ja que estem units en Déu, podem fer alguna cosa també pels qui són lluny, per aquells als quals mai o podríem arribar només amb les nostres forces, perquè amb ells i per ells preguem Déu per tal que tots ens obrim a la seva obra de salvació.

2. «On és el teu germà?» (Gn 4,9) – Les parròquies i les comunitats

El que hem dit per a l’Església universal cal traduir-ho en la vida de les parròquies i comunitats. En aquestes realitats eclesials, ¿es té l’experiència que formem part d’un sol cos? ¿Un cos que rep i comparteix allò que Déu vol donar? ¿Un cos que coneix els seus membres més dèbils, pobres i petits, i se’n fa càrrec? O ens refugiem en un amor universal que es compromet amb els qui són lluny en el món, però oblida el Llàtzer assegut davant la seva porta tancada? (cf. Lc 16,19-31).

Per a rebre i fer fructificar plenament allò que Déu ens dóna cal superar els confins de l’Església visible en dues direccions.

En primer lloc, unint-nos a l’Església del cel en la pregària. Quan l’Església terrenal prega, s’instaura una comunió de servei i de bé mutus que arriba davant Déu. Juntament amb els sants, que van trobar la plenitud en Déu, formem part de la comunió en la qual l’amor venç la indiferència. L’Església del cel no és triomfant perquè ha girat l’esquena als sofriments del món i gaudeix en solitari. Els sants ja contemplen i gaudeixen, gràcies al fet que, amb la mort i la resurrecció de Jesús, van vèncer definitivament la indiferència, la duresa de cor i l’odi. Fins que aquesta victòria de l’amor no inundi tot el món, els sants caminen amb nosaltres, encara peregrins. Santa Teresa de Lisieux, doctora de l’Església, escrivia convençuda que l’alegria en el cel per la victòria de l’amor crucificat no és plena mentre hi hagi un sol home a la terra que sofreixi i gemegui: «Espero molt no restar inactiva en el cel, el meu desig és continuar treballant per a l’Església i per a les ànimes» (Carta 254,14 de juliol de 1897).

També nosaltres participem dels mèrits i de l’alegria dels sants, així com ells participen de la nostra lluita i del nostre desig de pau i de reconciliació. La seva alegria per la victòria de Crist ressuscitat és per a nosaltres motiu de força per a superar tantes formes d’indiferència i de duresa de cor.

Per altra part, tota comunitat cristiana està cridada a traspassar el llindar que la posa en relació amb la societat que l’envolta, amb els pobres i els allunyats. L’Església per naturalesa és missionera, no ha de quedar-se replegada en ella mateixa, sinó que és enviada a tots els homes.

Aquesta missió és el testimoniatge pacient d’aquell que vol portar tota la realitat i cada home al Pare. La missió és allò que l’amor no pot callar. L’Església segueix Jesucrist pel camí que la porta a cada home, fins a l’extrem de la terra (cf. Ac 1,8). Així podem veure en el nostre proïsme el germà i la germana per qui Crist va morir i ressuscitar. Allò que hem rebut, ho hem rebut també per a ells. I, igualment, allò que aquests germans tenen és un do per a l’Església i per a tota la humanitat.

Benvolguts germans i germanes, com desitjo que els llocs on es manifesta l’Església, en particular les nostres parròquies i les nostres comunitats, arribin a ser illes de misericòrdia enmig del mar de la indiferència.

3. «Enfortiu els vostres cors» (Jm 5,8) – La persona creient

També com a individus tenim la temptació de la indiferència. Estem saturats de notícies i d’imatges tremendes que ens narren el sofriment humà i, al mateix temps, sentim tota la nostra incapacitat per a intervenir. ¿Què podem fer per a no deixar-nos absorbir per aquesta espiral d’horror i d’impotència?

En primer lloc, podem pregar en la comunió de l’Església terrenal i celestial. No oblidem la força de la pregària de tantes persones. La iniciativa 24 hores per al Senyor, que vull que se celebri a tota l’Església —també a nivell diocesà—, els dies 13 i 14 de març, és expressió d’aquesta necessitat de pregària.

En segon lloc, podem ajudar amb gestos de caritat, arribant tant a les persones properes com a les llunyanes, gràcies als nombrosos organismes de caritat de l’Església. La Quaresma és un temps propici per a mostrar interès per l’altre, com un signe concret, encara que sigui petit, de la nostra participació en la mateixa humanitat.

I en tercer lloc, el sofriment de l’altre constitueix una crida a la conversió, perquè la necessitat del germà em recorda la fragilitat de la meva vida, la meva dependència de Déu i dels germans. Si demanem humilment la gràcia de Déu i acceptem els límits de les nostres possibilitats, confiarem en les possibilitats infinites que ens reserva l’amor de Déu. I podrem resistir a la temptació diabòlica que ens fa creure que nosaltres sols podem salvar el món i a nosaltres mateixos.

Per a superar la indiferència i les nostres pretensions d’omnipotència, vull demanar a tots que aquest temps de Quaresma es visqui com un camí de formació del cor, com va dir Benet XVI (carta encíclica Deus caritas est, 31). Tenir un cor misericordiós no significa tenir un cor dèbil. Qui vulgui ser misericordiós necessita un cor fort, ferm, tancat al temptador, però obert a Déu; un cor que es deixi impregnar per l’Esperit i guiar pels camins de l’amor que ens porten als germans i germanes; en definitiva, un cor pobre, que coneix les pobreses pròpies i ho dóna tot per l’altre.

Per això, estimats germans i germanes, vull pregar amb vosaltres a Crist en aquesta Quaresma: «Fac cor nostrum secundum Cor tuum»: ‘Feu el nostre cor semblant al vostre’ (súplica de les lletanies al Sagrat Cor de Jesús). D’aquesta manera tindrem un cor fort i misericordiós, vigilant i generós, que no es deixi tancar en ell mateix i no caigui en el vertigen de la globalització de la indiferència.

Amb aquest desig asseguro la meva pregària per tal que tot creient i tota comunitat eclesial recorri profitosament l’itinerari quaresmal, i us demano que pregueu per mi. Que el Senyor us beneeixi i la Mare de Déu us guardi.

Vaticà, 4 d’octubre de 2014

Festa de Sant Francesc d’Assís

 

 

Del papa Francesc...


"Piensen en una madre soltera que va a la Iglesia o a la parroquia, y le dice al secretario: QUIERO BAUTIZAR A MI HIJO; y el que le atiende le dice: No, no se puede, porque usted no se ha casado... 


Tengamos en cuenta que ...esta 
madre tuvo el valor para continuar

con un embarazo, y ¿con qué se encuentra? Con una puerta cerrada !!!!!!


Y así, si seguimos este camino y 
con esta actitud, no estamos

haciendo bien a la gente, al Pueblo de Dios. 


Jesús creó los siete sacramentos y 
con este tipo de actitud creamos un octavo: ¡el sacramento de la "aduana pastoral" !!!!


QUIEN SE ACERCA A LA IGLESIA DEBE ENCONTRAR PUERTAS ABIERTAS, Y NO FISCALES DE LA FE".


                       
"Necesitamos Santos sin velo, sin sotana. Necesitamos Santos de

jeans y zapatillas.

Necesitamos Santos que vayan al cine, escuchen música y paseen

con sus amigos.

Necesitamos Santos que coloquen a Dios en primer lugar, y que sobresalgan en la Universidad.


Necesitamos Santos que busquen tiempo para rezar cada dia, y que

sepan enamorarse en la pureza y castidad, o que consagren su

castidad.

Necesitamos Santos modernos, Santos del siglo XXI, con una espiritualidad insertada en nuestro tiempo.


Necesitamos Santos comprometidos 
con los pobres, y los necesarios

cambios sociales.

Necesitamos Santos que vivan en el mundo, se santifiquen en el Mundo

y que no tengan miedo de vivir en el Mundo.

Necesitamos Santos que tomen Coca Cola y coman hot-dogs, que

sean internautas, que escuchen iPod. 


Necesitamos Santos que amen la Eucaristía, y que no tengan

vergüenza de tomar una cerveza o comer pizza el fin de semana, con

los amigos.

Necesitamos Santos a los que les guste el cine, el teatro, la música,

la danza, el deporte.

Necesitamos Santos sociables, abiertos, normales, amigos, alegres, compañeros. 


Necesitamos Santos que estén en 
el mundo y que sepan saborear las cosas puras y buenas del mundo, pero sin ser mundanos".


Eso tenemos que ser nosotros!!!

 

 

A alguns els ha passat una cosa molt senzilla. Sense adonar-se han abandonat allò que podia nodrir la fe. Quan la fe deixa d’alimentar-se, s’extingeix. Si un vol revifar la fe, n’ha de tenir més cura.

Altres diuen que no tenen temps per “ aquestes coses”.

Al mateix temps pot haver passat que la fe que un ha viscut d’infant o adolescent se’ls ha quedat “petita”, curta. Hom ha anat creixent en coneixements, en cultura, en personalitat, però la fe no ha crescut, no l’han fet adulta.

És normal que una “religió infantil” no serveixi per donar sentit i orientació a una vida de persona gran.

Altres han abandonat la fe perquè s’han sentit maltractats per la vida.

Llegiu-ne més...

 

 


A vegades, quan parlo de Déu amb algunes persones que han abandonat la pràctica religiosa , m’adono que segurament mai han tingut l’experiència de trobar-se amb Ell.

Em parlen de l’avorriment de les misses, de la por al càstig etern, dels pecats contra el sisè manament..etc. Tanmateix no recorden cap experiència positiva de la seva fe anterior.

No és fàcil saber en cada cas perquè ha quedat en el seu interior aquest pòsit tan negatiu de la seva vivència religiosa.

Per a què serveix creure?

Els creients tenim els mateixos problemes i sofriments que tot el món. La fe no dispensa a ningú de les preocupacions i dificultats de cada dia. Però si un creient cuida en el fons del seu cor la confiança en Déu, descobreix una llum, un estímul i un horitzó per a viure.

En primer lloc, el creient pot acollir la vida cada matí com un regal de Déu i sap que no està sol en la vida.

El creient coneix també l’alegria de sentir-se perdonat. En mig dels errors i mediocritat pot experimentar la immensa comprensió de Déu.

El creient compta també amb una llum nova en front del mal. La fe no és una droga ni un tranquil·litzant davant la dificultats i les desgràcies. No es veu alliberat del sofriment, però li pot donar un sentit nou i diferent i sap que Déu el vol veure feliç en la vida.

Per tant,¿perquè creure ?

Llegiu-ne més...

 
Més articles...