By P Web Design Company

Select Language
Catalan English French German Greek Hebrew Italian Portuguese Spanish
Usuaris connectats
Tenim 5 visitants en línia
Cercador
Galeries de fotos

Lectures del diumenge XVI DURANT L’ANY - CICLE A

Lectura del llibre de la Saviesa (Sa 12,13.16-19)

Fora de vós, que vetlleu sobre tothom, no hi ha cap déu a qui hàgiu de convèncer que la vostra sentència és justa. La vostra força és font de justícia, i el mateix domini que teniu sobre tothom fa que tracteu amb tota consideració. Demostreu només la vostra força si algú no creu que ho podeu tot, o bé quan humilieu aquells que, sabent que sou fort, es mostren arrogants. Vós, que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració: el poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà. Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats.

Salm responsorial [85,5-6.9-10.15-16a (R.: 5a)]

Vós, Senyor, sou indulgent i bo,
ric en l’amor per a tothom que us invoca.
Senyor, escolteu la meva pregària,
escolteu la meva súplica.

R. Senyor, vós sou indulgent i bo.

Tots els pobles que heu creat
vindran a fer-vos homenatge
i glorificaran el vostre nom.
Diran: «Sou gran, Senyor,
són prodigioses les vostres obres,
vós sou l’únic Déu.»
R.

Vós, Senyor, Déu compassiu i benigne,
lent per al càstig, fidel en l’amor,
mireu-me, apiadeu-vos de mi.
R.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,26-27)

Germans, és l’Esperit mateix el qui, per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre. I ni que els seus gemecs no es puguin expressar, el qui penetra l’interior dels cors sap prou bé quin és el deler de l’Esperit; ell intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,24-43)

En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner.»

[Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques.»

Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat.»

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món.»

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.

»Qui tingui orelles, que ho senti.»]

 

COMENTARI SOBRE LES LECTURES

 

Per què Jesús parla del Pare en paràboles.

Qui tingui el cor disposat a investigar podrà arribar a entendre. Qui no, s’ha autoexclòs.

 No es poden tractar les coses de Déu de qualsevol manera. Qui no té el cor ben disposat, cal deixar-lo, en us de la seva llibertat, per quan tingui el cor ben disposat. Déu parla en les circumstàncies de la vida i llavors podrà tenir el cor més disposat a entendre, com potser ens ha passat a nosaltres.

 

Déu és gran, per això pot ser pacient

Déu és tant gran, que pot compadir-se de la nostra manera humana força limitada i condicionada a l’hora de pensar, valorar, jutjar...

Per sort nostra, Déu no funciona per impulsos, ni per emocions.

 

La Paraula de Déu és eficaç

El Regne de Déu creix a cada generació d’homes, és imparable la seva obra. És com un arbre petit a qui no es veu créixer, però que ja té tots els ingredients per acabar sent majestuós i en ell nosaltres trobem un espai segur.

Per tant no ens neguitegem quan veiem amb ulls humans a gent estimada que no sembla estar oberta a Déu. Déu l’anirà treballant i se li farà present durant la vida, en les circumstàncies, en les persones, perquè Ell l’estima més que nosaltres.

Nosaltres, com a col.laboradors del Regne de Déu, només hem de voler ser la seva veu, les seves mans, a l’hora d’estimar als qui ens envolten. La resta ja ho farà Ell.

 

Lectures del diumenge XV DURANT L’ANY - CICLE A

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,10-11)

Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat.»

Salm responsorial [64,10abcd.10e-1.12-13.14 (R.: Lc 8,8)]

Vetlleu per la terra i la regueu,
l’enriquiu a mans plenes.
El rierol de Déu desborda d’aigua
preparant els sembrats.

R. La llavor caigué en bona terra i donà fruit.

Fecundeu la terra
amarant els seus solcs,
aplanant els terrossos
ablanint-la amb els xàfecs,
i beneïu el que hi germina.
R.

Coroneu l’anyada amb l’abundor que cau del cel,
la fertilitat regalima de la vostra carrossa.
Aclama joiós l’herbei de l’estepa,
s’engalanen els turons.
R.

Les prades es vesteixen de ramats,
les valls, cobertes de blat,
aclamen joioses i canten.
R.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,18-23)

Germans, jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres. Perquè tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu. L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda no perquè ell ho hagi volgut, sinó que un altre l’hi ha sotmès, donant-li, però, l’esperança que un dia serà alliberat de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada, per obtenir la llibertat, que és la glorificació dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta. Però no és ell tot sol. També nosaltres, els qui ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,1-23)

Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s’assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti.»

[Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?» Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia: “Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut.” Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

»Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

»La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.

»La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dóna fruit.

»La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta.»]

 

  

COMENTARI SOBRE LES LECTURES

Avui les lectures ens expliquen de manera simbòlica com Déu ens ofereixen tot allò que necessitem per accedir a Ell, i com d’aquesta manera podem donar un fruit preciós.

La pluja compleix la seva missió. El sembrador també. Són els dons que venen de Déu.

Però tant cert com això, és que hi ha dificultats: un terreny amb poca fondària, llavors dolentes que ofeguen a les bones, ocells que roben el gra caigut en una terra no conreada.

 

En tots els temps, però avui de manera especial ens preocupa com explicar Déu als homes i a les dones, que voldrien trobar un sentit ple a la vida, però que són temptats de pensar que tot és en va.

La llavor es bona, perquè és Déu mateix. És la paraula de Déu revelada des d’Abraham fins al mateix evangeli de Jesús, que conté la totalitat de la revelació d’amor de Déu a l’home.

No es tracta d’un coneixement intel.lectual. D’aprendre coses com se’ns proposava antigament en una catequesi, on memoritzàvem dogmes i jaculatòries. No es tracta de coneixement, malgrat el coneixement és necessari per entendre.

No es tracta d’una saviesa humana. Podem quedar perduts entre disquisicions teològiques que han generat més divisions entre els mateixos cristians que cap altra cosa.

Sí es tracta de senzillesa de cor (com ja vàrem veure la setmana passada).

Sí es tracta d’una necessària i lliure acceptació de la fe. D’una disposició adequada del nostre cor. D’un enamorament de Jesús, que ens captiva i fa caure reticències i excuses anteriors.

Creurem només després que Déu hagi fet el primer pas, i hagi tocat el nostre cor (ell sempre té la iniciativa). Però hem de treballar sobre els impediments, perquè Déu se’ns pugui revelar en un cor bó.

Cert és que la formació és molt poca i per tant difícilment algú pot creure allò que no coneix.

Cert és que existeix el mal i que mira d’ofegar la nostra fe incipient, com petits brots verds, amb propostes més seductores i “facilones”, que s’escampen com la mala herba.

Certa la situació que ens descriu diu Pau en la segona lectura: “fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit”. Gemeguem i plorem en no trobar un ple sentit a l’existència, en no veure encara a Déu cara a cara. Però el podem “intuir”, ja som petits brots de gra bo, assedegats de l’aigua de pluja que és tot allò que Déu ens prepara (la Paraula de Déu, els sagraments, les celebracions, les bones persones que hi ha al nostre costat).

Reconeguem-nos com terra, susceptible de ser treballada, necessitada i assedegada de rebre el gra de la revelació de Déu i la seva aigua de pluja que ens dona vida.

 

ORACIÓ: “Feu Senyor que jo us conegui. Perquè si us conec us estimaré i si us estimo, us seguiré”.  

 

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 12,1-11)

En aquells dies, el rei Herodes detingué alguns de l’Església per fer-los mal. Féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan, i quan s’adonà que això era ben vist dels jueus, féu agafar també Pere. Eren els dies dels Àzims. El féu tancar a la presó i confià la seva guarda a quatre esquadres de soldats, amb el propòsit de fer-lo comparèixer davant el poble després de Pasqua. Mentre Pere era a la presó ben vigilat, la comunitat pregava Déu per ell sense parar.

Herodes ja anava a fer-lo comparèixer, però la nit abans, mentre Pere dormia entre dos soldats, lligat amb dues cadenes, i els sentinelles feien guàrdia davant la porta de la presó, tot d’una l’àngel del Senyor es presentà, i la cambra s’omplí de claror. L’àngel tocà Pere, el desvetllà i li digué: «De pressa, aixeca’t!» I les cadenes li caigueren de les mans. Li digué: «Cenyeix-te i posa’t les sandàlies.» Pere ho va fer, i l’àngel va afegir: «Pren el mantell i segueix-me.» Pere sortí a fora i el seguia, sense saber que això que l’àngel feia era de veritat; es pensava tenir una visió. Passaren la primera guàrdia, passaren la segona, i arribaren a la porta de ferro que dóna a la ciutat. La porta s’obrí tota sola, i ells sortiren, anaren fins a la primera cantonada, i l’àngel el deixà. Llavors Pere, tornant en si, digué: «Ara veig que el Senyor ha enviat de debò el seu àngel i m’ha alliberat de les mans d’Herodes i de tot el que el poble dels jueus esperava contra mi.»

Salm responsorial [33,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 5b)]

Beneiré el Senyor en tot moment,
tindré sempre als llavis la seva lloança.
La meva ànima es gloria en el Senyor;
se n’alegraran els humils quan ho sentin.

R. El Senyor m’ha escoltat, res no m’espanta.

Tots amb mi glorifiqueu el Senyor,
exalcem plegats el seu nom.
He demanat al Senyor que em guiés;
ell m’ha escoltat, res no m’espanta.
R.

Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum,
i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits.
Quan els pobres invoquen el Senyor,
els escolta i els salva del perill.
R.

Acampa l’àngel del Senyor
entorn dels seus fidels, per protegir-los.
Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor;
feliç l’home que s’hi refugia.
R.

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2 Tm 4,6-8.17-18)

Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.

El Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 16,13-19)

En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?» Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista, altres, que és Elies, altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes.» Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Simó Pere li contestà: «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu.» Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la Mort no li podran resistir. Et donaré les claus del regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel.»

 

COMENTARI SOBRE LES LECTURES 

En la primera lectura escoltem un relat del llibre dels festes del Apostols, en el qual Pere empresonat, és alliberat amb l’ajuda d’un Àngel. Els miracles que va fer Jesús, sempre van ser per donar glòria a Déu i confiança als homes. Pere és ara alliberat miraculosament per l’Àngel de Déu perquè té una feina pendent de fer.

Pere i Pau van ser instruments, instruments escollits per Déu: Pere cap de l'Església. Pau, apòstol dels gentils.

Tots dos compleixen fidelment el que Jesús els ha encomanant, no sense dificultat, patint martiri com a corona final, després de passar desventures molt dures de tot tipus, pel món antic conegut.

Quan Pau escriu la segona carta al seu deixeble Timoteu, està a la presó de Roma, mesos abans de ser mort. Escriu amb aquesta exhultança  d'ànim 30 anys després de la seva conversió (any 66 d.c.).

L’evangeli d’avui ens recorda la confessió de Pere a Jesús en nom de tota l'Església: «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu.»

La vida de Pere va correspondre a aquesta confessió, malgrat els moments de debilitat que ens són coneguts. Pere amb la seva vida posterior va ser coherent amb les afirmacions que va fer a Jesús. Jesús, el fa dipositari, pedra de l'Església naixent: “I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la Mort no li podran resistir”.

 

Jesús es va escollir aquests dos homes senzills: un humil pescador i un perseguidor de cristians, per dignificar-los i elevar-los a la dignitat d’instruments predilectes de la seva obra amb la humanitat.

Nosaltres, en la nostra misèria i pobresa, som cridats a ser instruments de Jesús en el nostre món actual. No ho defugim, sinó acolli-ho de manera joiosa, valenta, sabent que rebrem el cent per u del Pare del cel.