Select Language
Catalan English French German Greek Hebrew Italian Portuguese Spanish
Usuaris connectats
Tenim 10 visitants en línia
Cercador
Galeries de fotos

Lectures del diumenge XV DURANT L’ANY - CICLE A

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,10-11)

Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat.»

Salm responsorial [64,10abcd.10e-1.12-13.14 (R.: Lc 8,8)]

Vetlleu per la terra i la regueu,
l’enriquiu a mans plenes.
El rierol de Déu desborda d’aigua
preparant els sembrats.

R. La llavor caigué en bona terra i donà fruit.

Fecundeu la terra
amarant els seus solcs,
aplanant els terrossos
ablanint-la amb els xàfecs,
i beneïu el que hi germina.
R.

Coroneu l’anyada amb l’abundor que cau del cel,
la fertilitat regalima de la vostra carrossa.
Aclama joiós l’herbei de l’estepa,
s’engalanen els turons.
R.

Les prades es vesteixen de ramats,
les valls, cobertes de blat,
aclamen joioses i canten.
R.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,18-23)

Germans, jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres. Perquè tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu. L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda no perquè ell ho hagi volgut, sinó que un altre l’hi ha sotmès, donant-li, però, l’esperança que un dia serà alliberat de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada, per obtenir la llibertat, que és la glorificació dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta. Però no és ell tot sol. També nosaltres, els qui ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,1-23)

Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s’assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti.»

[Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?» Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia: “Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut.” Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

»Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

»La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.

»La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dóna fruit.

»La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta.»]

 

  

COMENTARI SOBRE LES LECTURES

Avui les lectures ens expliquen de manera simbòlica com Déu ens ofereixen tot allò que necessitem per accedir a Ell, i com d’aquesta manera podem donar un fruit preciós.

La pluja compleix la seva missió. El sembrador també. Són els dons que venen de Déu.

Però tant cert com això, és que hi ha dificultats: un terreny amb poca fondària, llavors dolentes que ofeguen a les bones, ocells que roben el gra caigut en una terra no conreada.

 

En tots els temps, però avui de manera especial ens preocupa com explicar Déu als homes i a les dones, que voldrien trobar un sentit ple a la vida, però que són temptats de pensar que tot és en va.

La llavor es bona, perquè és Déu mateix. És la paraula de Déu revelada des d’Abraham fins al mateix evangeli de Jesús, que conté la totalitat de la revelació d’amor de Déu a l’home.

No es tracta d’un coneixement intel.lectual. D’aprendre coses com se’ns proposava antigament en una catequesi, on memoritzàvem dogmes i jaculatòries. No es tracta de coneixement, malgrat el coneixement és necessari per entendre.

No es tracta d’una saviesa humana. Podem quedar perduts entre disquisicions teològiques que han generat més divisions entre els mateixos cristians que cap altra cosa.

Sí es tracta de senzillesa de cor (com ja vàrem veure la setmana passada).

Sí es tracta d’una necessària i lliure acceptació de la fe. D’una disposició adequada del nostre cor. D’un enamorament de Jesús, que ens captiva i fa caure reticències i excuses anteriors.

Creurem només després que Déu hagi fet el primer pas, i hagi tocat el nostre cor (ell sempre té la iniciativa). Però hem de treballar sobre els impediments, perquè Déu se’ns pugui revelar en un cor bó.

Cert és que la formació és molt poca i per tant difícilment algú pot creure allò que no coneix.

Cert és que existeix el mal i que mira d’ofegar la nostra fe incipient, com petits brots verds, amb propostes més seductores i “facilones”, que s’escampen com la mala herba.

Certa la situació que ens descriu diu Pau en la segona lectura: “fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit”. Gemeguem i plorem en no trobar un ple sentit a l’existència, en no veure encara a Déu cara a cara. Però el podem “intuir”, ja som petits brots de gra bo, assedegats de l’aigua de pluja que és tot allò que Déu ens prepara (la Paraula de Déu, els sagraments, les celebracions, les bones persones que hi ha al nostre costat).

Reconeguem-nos com terra, susceptible de ser treballada, necessitada i assedegada de rebre el gra de la revelació de Déu i la seva aigua de pluja que ens dona vida.

 

ORACIÓ: “Feu Senyor que jo us conegui. Perquè si us conec us estimaré i si us estimo, us seguiré”.